L’últim esmorzar

Havíem quedat per esmorzar amb els meus pares, avui, Dijous Sant, dijous, dia de mercat a Granollers. El pitjor dia de la setmana, pitjor que dilluns, que ja és dir molt. El Dani i jo hem arribat abans al cafè i ens hem assegut a fora, a la terrassa, perquè anàvem amb el gos. Ha vingut la cambrera però li hem dit que un segon, que esperàvem dues persones.

M’havia posat una jaqueta rosa d’una mena de pell sintètica, com de borrissol, molt flonja i suau, que m’havia comprat feia un any, més o menys, per al casament d’una cosina. La meva mare se’n va enamorar bojament, d’aquella jaqueta, quan la va veure, i se la va acabar comprant igual però de color cru, perquè duria un vestit negre amb flors blanques; jo, en canvi, vaig anar de verd turquesa. Verd turquesa i rosa. Sempre m’han atret les combinacions estrambòtiques de colors. De vegades em ve salivera quan veig un color, o una textura, o un disseny, o una font (una tipografia, vull dir). De vegades lleparia llibres, menjaria cartells i faria servir packagings deliciosos com a joguines sexuals. Tinc fílies molt estranyes, però això és un altre tema.

El cas és que mentre esperàvem els meus pares, se m’ha acudit dir al Dani que què t’hi jugues que quan la meva mare em vegi dirà: oh, portes la jaqueta que vas comprar per al casament de la Mireia, i oh, jo també tinc la meva, me l’hauria de posar, ara que ve el bon temps, perquè no abriga gaire. La meva mare és molt previsible. O potser és que la conec molt. Massa. Doncs li he dit això al Dani, i ell m’ha dit, rient: ho podries escriure al tovalló i, quan vinguin, si ho diu, després ho ensenyes i riurem un rato. I he dit ua, sí, sí, apuntem-ho, que bo, però no tinc boli, espera, que ho apunto a les notes del mòbil. I he escrit exactament això: oh, portes la jaqueta que vas comprar per al casament de la Mireia / oh, jo també tinc la meva, me l’hauria de posar, ara que ve el bon temps, perquè no abriga gaire. I he dit al Dani: estic segura que dirà exactament això.

Els hem vist de lluny, arribaven del mercat, carregats de bosses, amb cara d’esgotats, i només eren les deu del matí. Però és que entrar al mercat xucla tota l’energia. Jo, els dijous, no passo mai pel centre perquè em consumeix. El mercat és com un gran monstre gelatinós, una mena de pop que envaeix els carrers amb els seus tentacles llefiscosos i de tant en tant obre algun orifici perquè t’hi puguis ficar. I quan t’hi fiques i després en surts, ja no ets el mateix. De petita em feia por, el mercat dels dijous. Encara me’n fa, de fet. El cafè on érem és al límit entre la vida real i el monstre. Se’n sent l’olor des d’aquí, i veig com s’obre i es tanca l’orifici per on entra i surt la gent, però no m’hi acosto mai.

Ens hem aixecat per fer-los dos petons. Mentre la saludava, la meva mare m’ha agafat suaument el braç i ha estat en aquell moment que m’ha tocat la jaqueta i s’ha adonat que la portava. I ha estat en aquell moment, mentre s’asseia, que ha aixecat el cap, ha somrigut, ha aclucat els ulls i ha dit: oh, portes la jaqueta que vas comprar per al casament de la Mireia. He mirat el Dani amb cara de flipada, ell m’ha mirat a mi, amb cara de no-pot-ser-veritat, i després l’hem mirat a ella, que encara somreia i aclucava els ulls quan ha dit: oh, jo també tinc la meva, me l’hauria de posar, ara que ve el bon temps.

He cridat: hòstia puta! El gos ha aixecat el cap, mig alarmat, i la meva mare ha deixat de somriure i m’ha dit: Anna, no siguis malparlada! I tot seguit m’he explicat, he tret el mòbil, els he ensenyat la nota i he reiterat unes sis o set vegades que estava flipant, que estava flipant, que havia dit exactament el mateix, que com pot ser, que has dit exactament exactament exactament el mateix. El Dani també flipava i reia, però jo ja no reia, em semblava massa fort. La meva mare no hi ha donat importància: ai, filla, que exagerada que ets, és casualitat, no n’hi ha per tant! I jo que no, que no, que hòstia puta –Anna, parla bé!–, que és molt heavy, que no pot ser veritat. Després ha vingut la cambrera a demanar-nos què volíem i m’he calmat una mica. He intentat treure’m la coincidència del cap perquè ja m’estava fent pesadeta, repetint-ho tant, i potser sí que només havia estat casualitat.

El meu pare, que té una empresa de material per a bugaderies, ha començat a explicar que estava llegint un volum de contes de l’Stephen King¹ i que li havia fet molta gràcia perquè hi ha un conte que es diu La trinxadora que va d’una màquina de planxar llençols diabòlica que s’empassa els treballadors d’una bugaderia i que els deixa fets pasteta. Mentre el meu pare xerrava, m’ha vingut una mena de flaix mental, unes paraules, una frase, una frase que diria la meva mare, que estava segura, seguríssima, que diria al cap de poca estona, i he agafat el mòbil, com si una força m’empenyés a fer-ho, i he apuntat: per cert, Dani, quan vingueu a casa a veure si ens mires això del Netflix, que ja torna a fer el tonto. No em pregunteu per què, hòstia puta, però ha estat una veueta, com un eco, com una certesa, que m’ha dit: apunta això, que ja veuràs com ho diu. Ha estat perquè el meu pare parlava de l’Stephen King, i jo he pensat que a la meva mare, com a mi, no li agraden gens les pel·lícules de por, i sempre diu que li agrada mirar comedietes al Netflix –és molt pesada, amb això de les comedietes amunt i les comedietes avall, sempre les comedietes–, i sempre els falla el Netflix, i he pensat que els devia estar tornant a fallar, i sempre és el Dani, qui els ho arregla, perquè ells no s’aclareixen, i he pensat que la meva mare faria la connexió Stephen King – por – pel·lis de por – no m’agraden – comedietes – mirar comedieta – Netflix – no va Netflix – dir al Dani que ens arregli el Netflix. I hòstia puta, mentre jo resolia l’enigma, va la tia i ho diu: per cert, Dani, quan vingueu a casa a veure si ens mires això del Netflix, que ja torna a fer el tonto. QUE JA TORNA A FER EL TONTO, ÉS QUE HA DIT EXACTAMENT AQUESTES PARAULES.

He tirat la cadira enrere i m’he aixecat de cop, i he xocat amb la cambrera, que estava arribant a la taula amb el nostre esmorzar. Li he fet caure la safata i tots els cafès han anat per terra, s’han trencat les tasses i ha fet un terrabastall enorme. He cridat, el Dani ha cridat, la cambrera ha cridat, el gos ha cridat, els meus pares han cridat, però què et passa, Anna? Fes el favor! I jo: MECAGONTOT, MAMA, MIRA, MIRA!, he dit mentre els acostava el mòbil. I mentre llegien, m’he ajupit amb la pobra cambrera, que recollia els trossos de tassa i de plats, li he dit que ho sentia molt i l’he ajudat a recollir. Em suava la cara, la devia tenir vermellíssima. Quan m’he tornat a asseure amb ells, estaven callats, i de cop el meu pare ha dit: òndia, això ja fa una mica de por.

El Dani ha proposat que em concentrés i intentés tornar-ho a fer. Que intentés endevinar què diria la meva mare i ho escrivís, i a veure què passava. La meva mare, que era l’única que encara no donava importància al fenomen, anava a dir alguna cosa, però el Dani l’ha fet callar, molt seriós. Hem callat tots i jo, amb el mòbil a la mà, he tancat els ulls i de seguida bum, m’ha vingut una resplendor, una frase que automàticament he començat a apuntar. Quan he acabat, he abaixat el mòbil, he aixecat els ulls i he mirat la meva mare. La cambrera encara recollia i tots ens miràvem sense dir res. Ella, ingènua, semblava que es divertís, com si allò fos un joc. Per a la resta allò ja no era un joc. Allò feia por. El meu pare ha dit: com ara ho digui, què fem? I el Dani ha dit: és impossible que passi un tercer cop. I jo he pensat: ho dirà.

La cambrera, finalment, s’ha aixecat de terra i ha anat cap al local amb la safata plena de bocins de ceràmica. En aquell moment he vist que la meva mare la seguia amb la mirada. No, no, no, he pensat. No la miris. No ho pensis. I ella la mirava, rumiant, i jo ho veia, que rumiava, fins que la cambrera ha entrat al cafè. Llavors la meva mare s’ha girat cap a nosaltres i ens ha dit: diem que ens tornin a fer els cafès, no? El meu pare i el Dani m’han mirat a mi, jo la mirava a ella i de cop he notat que la cara ja no em suava i que ja no devia estar vermella, perquè m’ha semblat que la sang se me n’anava del cos i el Dani m’ha dit: Anna, estàs blanca. I el meu pare m’ha dit: deixa’m veure què has escrit. I jo els he acostat el mòbil amb el braç tremolós i el meu pare l’ha agafat, ha mirat la pantalla, ha mirat la meva mare, m’ha mirat a mi i ha dit: hòstia puta. I la meva mare l’ha renyat per parlar malament. I el Dani ha dit: a veure, prou, joder. I ha arrabassat el mòbil de les mans del meu pare. I jo li he preguntat que què feia. I ell ha dit que apagar el puto mòbil, que s’estava fotent nerviós. I quan ha premut el botó, la meva mare s’ha desplomat a la cadira. Morta.

¹ Torn de nit, Ed. Males Herbes (2018). Una meravella, i en català.

broken-1081879_960_720.jpg

L’esternut

Va agafar un constipat que semblava que no s’acabava mai. Li va durar dies i esternudava molt sovint. Cada vegada que ho feia, els ulls se li empetitien mentre intentava assaborir aquella sensació que li venia i que n’hi recordava una altra, una cosa que fa de vegades quan està sola, sota els llençols. I li venia un esternut, i quan començava no podia parar, n’hi venien tres o quatre més, i llavors començava a rajar, tal com raja per un altre lloc quan fa allò que fa sota els llençols, a la nit, quan els pares dormen, que ho fa tres o quatre vegades seguides fins que s’adorm plàcidament. L’endemà, però, quan es lleva, la culpa la maltracta i es promet que no ho tornarà a fer mai més, perquè aquell malestar amarg que li puja durant la classe de socials no li compensa l’estoneta de la nit, que no sap ben bé què és, però sí que sap com és: deliciosa. I amb aquell constipat que va agafar, de tant esternudar li venia tos, i mal de coll, i veia pols pertot, però no n’hi havia. Com quan fa allò, quan està sola, sota els llençols, mentre els pares dormen: veu culpa arreu, però no és conscient que només se la imagina.

nine-kopfer-295988-unsplash.jpg

Mongeta tendra

tu agafes la mongeta tendra
l’alinees
disposes el manat al tauler
i les ordenes
hi ha mongetes molt llargues
i curtes
de moltes en sobresurten
les puntes
però empunyes la ganiveta
i clac
clac clac clac clac clac clac
ja està
de seguida la tens tallada

 

jo no ho faig així

jo les vaig agafant

una per una

amb les tisores

les vaig tallant

i deixo caure

cada trosset

me n’acomiado

com d’un fillet

cap al poal

 

total
després tot bull igual

sonja-langford-974-unsplash.jpg

Només si

Si quan tanco els ulls no et veig
i no intueixo el llampegueig
que acostumaves
a irradiar i tampoc sen-
to el balanceig ni aquella pau
que traspuaves.

Si mastego sense fre
alguna cosa que vole-
ia per les brases
que has deixat sense atiar,
abandonades, desneri-
des i apagades.

Si m’avances per la dre-
ta i jo no et veig perquè mira-
va a una altra banda
i em veus fina, bona, es-
pectacular, com t’agrada-
va d’entregada.

Si et trobes amb això,
amb tot això, sigui el que si-
gui, allà on paris,
fes-me hola amb una mà
i amb l’altra mà tapa’m la ca-
ra de calvari.

gianni-zanato-461187-unsplash.jpg

Estimar-se a l’estiu

I

amb tanta calor
copulem
com animals bevent al Nil
i onades topant-hi

II

el cap t’és
a punt d’explotar
et sortirà purpurina dels ulls
i vomitaràs confeti

III

nedo en la immensitat
de tu

IV

nedes en la tempestat
de jo

V

un gelat que
es desfà la cera que
es fon i regalima
el gos que
baveja la tovallola que
s’escorre

VI

ja t’evapores
prò no te m’esfumis:
fuma-te’m

VII

no et veig
de tanta llum
i tants gemecs
i els ulls tan clucs
ja no veig res

VIII

tanta síndria per sopar
se’m repeteix
he menjat massa
prò encara em queda
un forat

IX

m’emmotllo a tu
prò em dones forma
alhora
t’emmotlles a mi
i fem un motlle suprem
un cos(si) decent
on nedar
en tanta immensitat

X

passa una
mica d’aire

XI

tot és obert
finestres i panys
el carrer sap
que visc a l’estany

XII

t’espantes
en veure’m el pit tan vermell
m’encantes
quan nedes per sota la pell

XIII

flaixos
entre
calaixos

 

roksolana-zasiadko-29080-unsplash.jpg

El vici

Era una tarda estranya, mig plujosa, calorosa, xafogosa. Els nens que sortien de les escoles estaven esverats, cridaven, com les orenetes, que estaven mig histèriques, pel temps, segurament. Hi havia una llum rara, translúcida, que feia que les ombres dels arbres, dels cotxes, de les papereres, dels semàfors, no fossin com sempre. Eren ombres de penombra. En Víctor va sortir de casa mudat, com sempre que tenia temps lliure i se n’anava a fer allò que més li agradava. Tenia una afició estranya, que va descobrir ben entrada la seva maduresa, després de tota una vida avorrit pensant-se que no li agradava res. Havia provat de llegir, però no arribava ni als segons capítols. L’exercici el matava, perquè era molt prim i desnerit, i tampoc menjava el que havia de menjar, de manera que no es movia, ni sortia gaire, ni tampoc prenia el sol, i per això estava molt blanc. Tampoc li agradava la música, ni escoltar-la ni estudiar-la. No li agradava res, no tenia amics ni família i la vida li era molt avorrida. Fins que, un dia, va trobar el que l’omplia. Amb cinquanta-tres anys va descobrir, finalment, la seva afició. Va ser quan es va morir la seva mare. Fins aleshores no havia anat mai a cap tanatori, i va quedar meravellat. Quines instal·lacions, va pensar. Tot era impecable, el terra lluïa, la gent parlava fluixet i hi havia una remor encantadora. Tothom anava elegant i feia bona olor. Al mig del vestíbul hi havia una jardinera enorme amb un llorer. Al voltant s’hi podia seure i quedar-se quiet com les fulles. El temps, allà dins, era immutable, opac i modelable. En Víctor s’hi va passar dos dies sencers, al tanatori, rebent familiars i amics que feia trenta anys que no veia, i quan va arribar a casa, després de l’enterrament, es va quedar mig orfe, però no perquè se li hagués mort la mare, sinó perquè enyorava la calidesa i la calma indescriptible d’aquell lloc tan buit, buit d’una buidor que no necessitava res que l’omplís, buit d’una buidor que el va acabar omplint a ell com mai l’havia omplert res. Ni el sexe amb la Felisa, la cuidadora de la seva mare que s’havia tirat tantes vegades a peu dret, a la cuina, mentre la pobra dona dormia al sofà amb la tele engegada, l’havia satisfet mai tant.

L’endemà s’hi va arribar de nou. Va decidir anar-hi, donar una volta pel vestíbul i, si s’esqueia, seure una estona a alguna cadira o sota el llorer i reposar. Un cop allà, va veure que hi havia tres sales ocupades, i tres grups de persones a fora de cadascuna. Es va asseure a una certa distància i va observar. N’hi havia que ploraven molt, però n’hi havia que estaven impassibles, com si no coneguessin el mort i hi haguessin anat per compromís, com ell havia fet amb la seva mare, de fet. No se l’havia estimada mai, era un horror de dona, grossa i pesada, que no aportava res a ningú. Que morís l’havia alegrat perquè li havia permès descobrir la seva amagada afició. Un cop morta, semblava bona dona i tot. En Víctor se l’havia mirada a través del vidre i semblava una escultura. Li havien segellat la boca amb cola perquè no se li obrís, i el nas se li havia tornat de punta i se li havien allargat les fosses, semblava un porquet. La pell se li havia fet groga i els cabells feien angúnia, semblaven manyocs de cànem cru i deshidratat escampats per una parcel·la de terra seca i erma. En la penombra d’aquella sala fosca l’havia observada durant hores, li havia observat les mans, entrellaçades, que sempre tenia plenes de venes, i ara aquelles venes li havien desaparegut i semblava que tingués mans de dona més jove. L’ambient de la cambra, aquell silenci, aquella subtilitat tan tènue que semblava que la podies mastegar, aquell saber-se en vetlla d’una difunta, l’havia fet sentir lleugerament important i l’havia posat calent. S’hauria masturbat si no hagués estat perquè entrava i sortia gent a veure el cadàver. Gent morbosa que volia veure la morta només per poder dir que havien vist una morta. Gent morbosa com ell.

El dia que hi va tornar, amb la mare ja enterrada, es va asseure sota el llorer i se li va acostar una dona del grup que hi havia fora de la sala de més a la dreta. Devia tenir més o menys la seva mateixa edat.

—Eres amic de l’Amadeu?

Ell se la va mirar, seriós, i es va escurar la gola. Sabia mentir molt bé, tota la vida havia mentit. Suposava que per això devia estar tan sol.

—Sí, de l’institut. Fa molts anys…

La dona li va explicar que era molt trist haver-se mort tan jove, amb tan sols quaranta anys, i en Víctor es va mirar les mans blavoses i primes i va pensar que el seu aspecte desnerit, amb la pell tan blanca i tensada, i els cabells tan negres i la cara tan xuclada, li devia conferir un cert aire de més jove, perquè ell tenia cinquanta-tres anys, però si havia dit a aquella dona que era amic de l’Amadeu de l’institut, caldria que tingués més o menys la seva mateixa edat. L’Amadeu en tenia quaranta i aquella dona no s’havia sorprès. Per tant, ell podia aparentar tenir-los. Fantàstic, va pensar.

—L’has vist? —li va preguntar la dona.

—Encara no.

—Entra-hi. T’anirà bé.

En Víctor es va asseure una estona al costat del taüt. Va observar l’Amadeu, un noi calb i amb barba. També li havien encolat la boca, i els pèls del bigoti se li havien mig enganxat amb els de la barbeta. Semblava que hi tingués saliva seca de tant parlar i no beure aigua. Tenia les mans entrellaçades sobre el paquet i en Víctor es va imaginar com devia ser el penis d’un mort. Es va tornar a posar calent i en aquell moment va entrar la dona que s’havia cregut que tenia quaranta anys. Es va quedar dreta al costat de la vitrina mirant l’Amadeu i en Víctor es va aixecar i se li va posar al darrere i li va posar les dues mans lànguides i fredes als malucs. A ella li va semblar prou bé i llavors ell li va ficar una mà per dins dels pantalons, per davant, i avall. Ella va fer un crit perquè en Víctor tenia les mans molt, molt fredes, però el contrast li va agradar i es va escórrer al cap de trenta segons, just abans que entressin els pares del difunt.

Durant la resta de la seva vida, en Víctor va anar cada dia al tanatori, que es va convertir en la seva segona casa. S’asseia sota el llorer, es feia el deprimit i esperava que algú li preguntés qui era. Es feia passar per l’amic amb qui el difunt o la difunta feia anys que havia perdut el contacte, i després entrava a la saleta a veure’ls. Observant-los, olorant l’ambient, col·locant-se de puresa, amarant-se de tanta mort, creia fermament que mai havia tingut tantes ganes de viure. Va veure cadàvers de tots colors i tots tenien la boca segellada amb cola. En el moment abans de morir, va demanar a la infermera que, sisplau, la hi deixessin oberta.

nevin-ruttanaboonta-112917-unsplash.jpg

Coses que faig quan aprofito el dia